—Hòstia, Ari, fas tard. Havíem quedat a menys deu. —Però tens les entrades o no?
—Sí, però no hi ha dret. On eres?
Contenta, l’Ariadna li fa un petó curt a la boca i
busca alguna cosa dins la bossa.
—He acabat d’hora i m’he entretingut. M’havia de
comprar unes mitges. —Es posa crema de cacau als llavis mentre observa distreta el seu voltant—. En vols?
El Roger ni la mira. Ella li clava el dit índex a les costelles, juganera.
—Para, per favor. I de què dius que va la pel·li aquesta? —El desencís arriba clar al pavelló auricular de l’Ariadna, que ja ha recollit aquest so i fins i tot el matís de l’entonació tantes vegades abans. Per eteri que sigui, el desencís és sempre prou punyent per reproduir-se de contracop també en ella, que remuga ara el resum de la pel·lícula mentre camina sobre la moqueta del cinema on la veracitat de les vides dels espectadors s’arrecera.
—No t’esperis girs espectaculars ni efectes especials, però m’han dit que ells dos estan fora de sèrie i que artísticament és una delícia.
Desdenyosa, s’estalvia el detall de dir-li que és del mateix director que aquella altra que a ell se li va fer llarguíssima, perquè ja no té importància: sap que el divendres s’ha desinflat d’improvís, s’ha diluït fins a esdevenir-ne un altre de banal. Malgrat tot, quan s’asseuen a les butaques sis i vuit de la fila dotze, l’Ariadna li agafa la mà i ell la rep amb una clavadeta d’ungles, una mena de salutació afectuosa i tendra que a aquestes altures de la seva relació de nou anys ha esdevingut un senyal inequívoc del que un dia van ser.
—Com ha anat el dia? Molta feina o què? —li diu el Roger, més animat. L’Ariadna s’arronsa d’espatlles—. Què passa, que estàs emprenyada? —No li deixa anar la mà.
—Jo no, i tu? —Però un impuls egoista que encara té ganes de divendres nit frena a temps un «has començat tu amb la teva cara de pomes agres, total per deu minuts que he arribat tard, cabró, sempre em tires per terra l’entusiasme»—. Un dia normal, he entrat dades que no em van ni em vénen i he trucat clients morosos, ves. I tu, què? Has arreglat allò amb el Manel?
—Pse. M’ha dit que aviat em deixarà portar casos de penal però que ara ho estan externalitzant tot i que em necessita a laboral. —Li deixa anar la mà per gesticular queixós.
—De mica en mica, ja ho veuràs. Per cert, al final m’he agafat el pont de maig, a veure si ens podem escapar a Formentera d’una vegada. —Li fa un petó al clatell. Té ganes d’ell, d’estar bé i de sentir-se a prop. S’estimen d’una manera planera i clàssica.
La sala es fa fosca i la multitud s’aclofa als seients amb les darreres remors per deixar pas a la música que des del primer instant atrapa l’Ariadna.
—No fotis que és en versió original, Ari... —xiuxiueja el Roger. Ella el mira incrèdula amb els palmells de les mans cap amunt.
La pel·lícula avança poderosa i transmet una emoció inesperada que apaivaga amb delicadesa l’esperit de festa amb què l’Ariadna ha sortit de la feina fa només un parell d’hores, quan encara tenia per davant l’expectativa que la vestia de gatzara. Hi ha diàlegs dels actors que se li claven a l’ànima de tan transcendents que els troba. Els voldria retenir i emportar-se’ls a casa, però sap que només els pot confiscar ara i aquí, en l’embriaguesa d’una sala de cinema.
Quan apareixen els títols de crèdit no es mou, ha emmudit per complet de tant que l’ha colpit i necessita uns minuts més per marinar la història i prescindir momentàniament de la realitat que l’espera allà fora.
—Anem? —El Roger ja és dempeus amb la jaqueta posada. Es grata el cap amb una mà.
L’Ariadna dissimula tant com pot l’emoció i les poques ganes de topar amb la certesa que a ell l’ha avorrit profundament, i que, per tant, no hi haurà conversa animada ni riures amb frankfurt i cervesa tal com passa quan van a veure les pel·lícules que a ell li agraden.
Quan el Roger li passa el braç per l’espatlla i caminen carrer avall, l’Ariadna es relaxa una mica i procura omplir-se de la sensació seductora del moment. Dins el seu cap, tot oscilla encara entre la realitat de l’asfalt i la teatralitat de la fantasia que acaba d’absorbir. La primavera tot just despunta i l’ambient distès dels carrers facilita l’engranatge de les existències que s’emmotllen als indicis de l’equinocci. Ell deixa caure la mà per dins la brusa fins a fregar els sostenidors. Es reüllen i se somriuen. Potser faran l’amor, avui —és probable, pensa l’Ariadna, perquè és divendres i no hi ha excuses—, i a més, fa setmanes que tots dos se senten cansats i s’adormen mentre deci· deixen en silenci qui serà el primer a fer el pas de posar la mà sobre l’altre per donar el tret de sortida a unes intencions gandules. No sap quan va ser que les nits salvatges es van aflacar; sovint es pregunta com es pot passar per alt el moment de no retorn, el moment en què una mà improvisada sobre un pit deixa de ser un esclat de desig per convertir-se en una tímida pregària que resa per favor, que no s’esfumi l’incís. L’Ariadna detesta anticipar-se d’aquesta manera, i amb la fastuositat de la pel·lícula a la retina, fa fora aquest pensament i s’obliga a creure que, no obstant això, encara tenen molt per donar-se i que potser és tan senzill com renovar la roba interior o millor encara, el pentinat.
—Sopem a casa, no, Ari?
—Com vulguis. A mi em fa molta mandra cuinar, però si t’hi animes tu, endavant.
Abans el Roger es posava el davantal i se servia una copa de vi. Li feia el sopar mentre s’explicaven el dia o potser beneiteries. Ell li apropava la cullera de fusta perquè provés si havia fet curt de sal i ella sempre erotitzava el gest llepant l’estri amb desfici. A la distància li sembla ridícul, però si s’atura massa en el record, se li encén una enveja visceral dels dies que se succeïen vius i prenyats d’absoluta novetat.
Un cop a casa la coreografia habitual s’executa àgilment pel pis. L’Ariadna encén el llum del menjador i quan deixa les claus a la safata de sobre el moble ja sent el Roger que orina al lavabo. Sap que si es gira quaranta-cinc graus cap a la dreta tindrà la visió brusca de veure’l d’esquena amb el mòbil en una mà i amb l’altra subjectant-se el membre. És a punt de cridar-li que tingui el detall d’ajustar la porta i que no esquitxi però es mossega la llengua. Vol sexe abans no s’evapori el desig i no li interessa iniciar una guerra de retrets. Va cap a la cuina descalça i agafa una cervesa de la nevera.
—Vols una birra? —li crida.
Fa espetegar la llengua perquè no li contesta, així que tanca la porta fastiguejada i destapa l’ampolla freda. Mentre beu llegeix la nota penjada que amb el temps ha esdevingut una mena de lletania. Hi porta tants anys, aquí, que s’ha descolorit. És una llista de coses que volien fer al pis i que havien acordat que anirien atacant una darrere l’altra amb pagues de Nadal i regals d’aniversari, però tret de pintar una paret del dormitori de color malva, la resta de coses segueixen esperant.
Al quart glop de cervesa sent l’escalfor a les galtes. Es retoca una mica el serrell amb les puntes dels dits i deixa l’ampolla sobre el marbre. Per què no? Posa·hi una mica d’emoció.
Comença a descordar-se la camisa a poc a poc, fent rodar tot el botó i passant-lo amb parsimònia per dins el trau. Mou el cos, seductora. Recorda fragments de la pel·lícula i juga amb les imatges de la protagonista a flor de pell, però el Roger apareix de sobte amb el pijama posat i obre la nevera sense haver·se ni adonat que l’Ariadna té la camisa completament oberta. Aliè a la vanitat sensual de la dona amb qui viu, mormola alguna cosa a l’atzar sobre el sopar. L’Ariadna reprimeix una elucubració sobre per què les mares dels homes els continuen comprant pijames superada certa edat, i es concentra a abaixar·se la cremallera de la faldilla i sentir la calidesa sedosa de la roba lliscar cames avall.
—Ja t’he dit que no tenia ganes de cuinar, oi? —li deixa anar, calenta.
L’estira de la goma dels pantalons i li busca els ulls. Li clava una queixalada el llavi inferior. Ell riu i es deixen portar pel balanceig dels dos cossos que van acordar no casar·se ni, de moment, tenir fills —i aquest de moment s’ha convertit en gairebé una dècada.
—Ari, guapíssima, escolta... —Li agrada tant quan l’agafa de la barbeta i li amoixa els cabells que el plaer la fa sobreactuar. Se sent grandiosa.
—Digues, faré tot el que tu vulguis.
—Per què abans de treure’t tota la roba no baixes un segon al pakistanès a buscar una pizza?
No ha tingut temps ni de sospesar la trivialitat, que el desencís s’ha escolat altra vegada i ha distorsionat l’erotisme de forma irreversible.
Dolguda, esbufega i recull la faldilla de terra amb fúria.
—Ets imbècil, Roger, de veritat. —Amb gestos eixuts s’encabeix la brusa dins les mitges.
—Què passa? Va, no t’enfadis, carinyo, fes un puja i baixa i després seguim, t’ho juro, és que si no encara ens farà més mandra sortir.
—No tinc gana. Si vols una pizza te la vas a buscar tu.
Es nota la boca seca i l’expressió torbada però les disculpes del Roger vénen tan ensucrades que l’Ariadna s’apressa a matar-ho ràpid. Així que quan ell li apuja una mica la faldilla, ella li aparta la mà, se la descorda sense miraments i se la torna a treure amb ràbia. S’ho treu tot, de fet, i sense que ell pugui parpellejar, nua i afligida es posa les mans a la cintura.
—Imagina’t que sóc una quatre estacions, burro.
Gira cua i fa via cap al dormitori. El Roger riu enjogassat però per a ella ja és massa tard. El desencís ha difuminat l’encant del flirteig i li retorna la imatge del Roger com un ésser ingenu i flonjo.
Faran l’amor, aquesta nit, seguint la fórmula prescrita: primer l’Ariadna es traurà el maquillatge amb les tovalloletes l’olor de les quals ell no suporta, s’entretindrà davant del mirall amb el gra que li surt sempre a la barbeta i el Roger l’esperarà dins el llit distret amb l’aplicació nova que s’ha descarregat. Consideraran que encara fa una mica de fred a les nits i discutiran si posar un punt de calefacció. Recordaran que demà al vespre sopen amb uns amics per començar a parlar de les vacances d’estiu i finalment ella entrarà al llit i apagarà el llum. Jauran uns segons en silenci i adaptaran ràpid els cossos a la familiaritat dels llençols, dels coixins, dels petits sorolls del pis. Ell a sobre, ella a sota, ara canvi i un, dos, tres.
Quedaran letàrgics, estesos amb cames i braços que ja coneixen el camí de tornada.
L’amor, el sexe, la gana, la son.
Lluny, allà fora, la lluna infinita embelleix la ciutat com un fotograma incapaç d’atènyer tanta realitat.
