Cinc Poemes

Anna Gual

Cerimònia Conjunta 

Els semideus s’amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.

Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar i enumera’m
què hi veus.





Sobirania

Les coses petites necessiten parella.

Dos ulls.
Dues orelles.
Dos braços.
Dos turmells.
Dos colzes.
Dues mans.
Dos mugrons.
Dues cames.
Dos ovaris.
Dos testicles.
Dos genolls.
Dos peus.

Però la mort, la mort és tan gran
que només n’hi pot haver una.





Espaitemps

Dic en veu alta la paraula univers
i sé que quan l’escoltis notaràs la fascinació
que em vessava mentre l’escrivia
perquè sentiràs els enigmes del mot col·lapsant-me el cervell.

Percebràs el frenètic registre
de la freqüència cardíaca i l’alè entretallat
per la revelació del buit que omple,
que abraça les zones mortes.

Univers.

I això no és ciència, això és pura mística
que no pot ser documentada
ni amb xifres
ni amb lletres.

Som tan idiotes que fem gràcia,
els humans que ens fem preguntes.





Renec

Jo no volia un mapa.
Jo volia un matxet per obrir-me pas
a la selva, seguint l’inconscient.

Quan diuen massa tard,
vols dir que potser no exageren?

He trobat un petit ganivet
i crec que podré tallar les plantes
que se’m fiquen als ulls,
les que m’obstrueixen la voluntat,
les que exalten les contradiccions.

Sí,
jo no volia un mapa.

Jo volia un Déu dins de cadascú.




Brots

Entre lletra i lletra
hi neix un munt d’herba
que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,
a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira’m com contemplo,
com em cruix el cos
només en l’acte de mirar.

Estirar les definicions
com qui estira els ossos
en el moment de llevar-se.

Allargar els sons
perquè t’arribin les ones
ara que ets totes les cases,
tots els rebosts,
tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,
sinó tota la resta.